Senén Escoda Sanahujes, natural de Capçanes (el Priorat) i diplomat en Treball Social, compagina la feina d’inserció al mon laboral de persones amb malaltia mental, amb la fotografia. Inicia la formació en aquest camp el 2010 a Ruido, segueix amb diversos cursos complementaris i continua formant-se autodidàcticament. L’interès per les persones i la seva història de vida, l’ha portat a decantar-se pel reportatge social. És un amant de “petites” històries i de la realitat quotidiana que ens envolta.
“CAPÇANES, L’OBLIT DEL PRESENT”
Amb aquest treball s’intenta reflectir la realitat d’un poble, i sobretot de la gent que hi viu, a través d’imatges enllaçades entre elles però que a la vegada són també petites històries que clamen amb veu pròpia.
En ple segle XXI, immersos en la tecnologia més puntera, els pobles rurals, sobretot els petits, sembla que s’hagin aturat en el temps i es resisteixin a deixar-se arrossegar per la modernitat. La seva gent, aferrant-se a la terra com ho fan els seus cultius, lluiten per continuar amb les seves tradicions i sobreviure fent una feina tant dura com ingrata, sovint sotmesa a les inclemències del temps, dels intermediaris, etc…
A Capçanes (420 habitants), poble del Priorat on impera la vinya, hi conviuen maquinària d’última generació amb tècniques de conreu ancestral, i no és gens estrany que aparegui en algun magatzem eines de més d’un segle, que qualsevol col·leccionista pagaria per tenir a casa seva.
La migració és un fet evident, pocs són els joves que han volgut seguir la pagesia i els que ho han fet, actualment es troben atrapats per un negoci que ja no és tant rendible, el vi, i pensen en buscar alternatives, altres conreus.
Qui sap, potser amb el temps i degut a la situació econòmica actual, poc a poc, els no tant joves hauran de tornar al poble, fugint d’un nivell de vida asfixiant en el que, ara fa uns anys, van decidir embarcar-se i no poden mantenir. De fet, alguns ja ho han fet.
Amb aquestes fotos he volgut rendir un petit homenatge tant a la gent gran que continua amb la tradició de tants anys, com a la gent jove que lluita per obrir-se camí en una feina tant dura com és la terra.
A ells/es i a la terra que m’ha vist créixer.